Reflexions a partir de la pel·lícula NOVIEMBRE

Primer de tot m’agradaria aclarir que jo ja havia vist aquesta pel·lícula, però aquesta vegada ha sigut diferent ja que m’ha fet reflexionar des d’una mirada diferent, una mirada d’una futura mestra.

Al sentar-me  a fer un comentari sobre“Noviembre” em tornen una sèrie de qüestions com:

Quantes persones s’alcen cada dia, en aquest món, van a treballar com si foren màquines sense plantejar-se en cap moment si el que fan els agrada i si continuen obrint-se noves portes que els motiven per a créixer?

Quan es deixa  de donar prioritat als desitjos propis i els canvien per les demandes de la societat i el sistema? pot ser quan deixem de ser xiquets? serà per això que hi ha qui mai es fà gran del tot?

És possible ser lleial a les meues idees i treballar a un mon capitalista? Sòc coherent en el que pense, sé i faig? Per què quasi ningú es planteja si amb el seu treball, remunerat o no, està contribuint a millorar aquest món? Com em arribat a aquest  punt on regna l’avarícia, l’egoisme, la superficialitat i l’enveja, a un mon del tant tens tant vals, a un món cegat on ningú fa res per res...?

En quin moment de la vida comences a oblidar que existeixen mil portes per obrir i adoptes una possició de vençut? Pot ser... quan et converteixes en un “conformista” i deixes de plantejar-te que pots fer al món per a què siga una miqueta millor. Dit així  sona com molt filosòfic i profund, però sols cal observar les  tendències  que té la gent en general.

Un dia té 24 h de les quals 8 son recomanables per a dormir, 8 per a treballar i altres 8 per a repartir-les en fer el que et vinga de gust com cuidar o no les relacions socials i personals del teu voltant o altres coses depenent de les edats, els moments  i l’estil de vida de cada persona. No penseu que es molt poc de temps per tindre’l que gestionar en tants a fers? No penseu que es tendeix  a caure en la rutina conformista, el estrés  i la superficialitat oblidant-se (quan interessa)  que cadascú de nosaltres per molt xicotets que siguem a aquest món podem decidir sobre si volem participar en que siga millor o no i si volem  fer-ho feliçment o no.

Per tant, un dels canals que he triat per a fer  aquesta xicoteta contribució al mon és la de la educació i dintre d’aquesta m’agradaria que se li donés prioritat al valor que tindria  que els xiquets anaren fent-se grans decidint per ells mateixos el que volen fer i que nosaltres puguem  identificar tant  les coses que el interessen més com les seues mancances, per tal de guiar-los i animar-los per a que potencien les seues qualitats d’una manera lliure.

En resum, la pèl·licula de Noviembre no m’ha descobert cap mon, però si que m’ha fet reflexionar sobre el temps que dediques a fer les cosses que realment et venen de gust i també altres preguntes.